Musicabulari: n. / Conjunt de mots i músiques d’un llenguatge, d’una ciència, d’un art, d’una obra, d’un autor, etc.; Llista de mots i músiques amb definicions o explicacions succintes; Terminologia, nomenclatura.

Musicabulari és un nou ús comunicatiu que pretén tornar a obrir la negociació dels significants culturals que defineixen l’amàs musical de la cultura valenciana. Un desafiament a reconstruir els components estructurals que ens conformen, a redefinir els nostres límits culturals, a trencar les tanques essencialistes d’un folklorisme idealitzador que empresonen el nostre caminar per la senda del temps. Musicabulari és un conjunt lèxico-musical que mira de comunicar la tradició popular amb les concepcions contemporànies, que mira de crear una nova arena per al diàleg entre la història i la contemporaneïtat. Musicabulari és una mostra d’un projecte antropològic que pretén reprendre el diàleg cultural que ens porta a re-crear-nos com a poble i a presentar-nos al món en cada gest, amb cada mirada artística. Una imatge dinàmica i renovable hereva del nostre saber històric, de la nostra tradició, però a mercè dels avanços presents que ens condueixen a través d’un món cada cop més comunicat, però més desdibuixat en sa conformació.



Fonamentació


“Ni les societats, ni les cultures deurien donar-se per suposades, com si estigueren configurades per una essència interna o un pla magistral, sinó que les series culturals i les series de les series estan contínuament en construcció, deconstrucció i reconstrucció, sota l’impacte de múltiples processos que afecten a diversos camps de connexions socials i culturals”
Eric Wolf



Aquest extracte que encapçala l’article resumeix i concentra el pensament desencadenant de Musicabulari, una contribució de Sitja, a mode de praxis, a tot un projecte antropològic i didàctic que desenvolupa el Centre d’Estudis Tradicionals ACAF. Amb Musicabulari pretenem fer una declaració d’intencions, adquirir un compromís amb una tendència antropològica que treballa i s’esforça per tal de mantenir lluny els essencialismes culturals i, amb ell, el sincronisme viciós que demonitza els perversament descrits com a “pobles sense història”, intencions que pretenen congelar el decurs acostumat de les societats per tal de cosificar-les i poder, així, manipular-les de manera lliure. (Wolf, E., 1982).
La nostra aposta pretén unir-se a aquelles corrents que treballen a través d’una visó dinàmica de les pràctiques culturals dels pobles, que veuen la identitat com a un procés de construcció social, que miren de fer de la història una raó per tal de no aturar el pas de la gent que camina en un món cada cop més dissolt, que no desarrelat, en la barreja ètnica d’homes i dones lliures de fronteres, de lligams ideològics, i en constant recreació dels propis sentiments culturals.


Tradició i identitat són dos conceptes que la cultura occidental sol pretendre abraçar sota un mateix model ideològic. Però quan parlem de tradició, resulta difícil, avui dia, no caure en les reminiscències i els somnis romàntics dels folkloristes alemanys al respecte de cultures genuïnes i pobles aferrats a un territori mistificat. Tot plegat ideacions essencialistes filles d’una política moderna que a l’Europa occidental sucumbia als forçats models d’estat-nació, criatures que necessitaven legitimar el poder de les èlits rera una necessària unitat homogènia i hegemònica dels seus dominis. La folklorització de les ètnies no dominants i la reducció de les identitats a exotismes minoritaris acabà per deixar via oberta a un model d’estat al servei del Mercat. Model que, paradoxalment, veu ara com el propi Mercat li gira l’esquena amb la incipient trans-nacionalitat de les corporacions alhora que contempla aterrat com eixos pobles reduïts usen els propis models globals per a ressorgir del seu silenci i reivindicar la seva identitat.

Així però, quan parlem d’identitats i cultures, cap parlar de tradició en el nostre present social? O queda només una producció folklòrica del nostre pretèrit cultural?
A Sitja creiem que l’opció de parlar de cultura tradicional en el present és impossible en tant se considere la cultura com a mera producció, cap però l’opció de la vessant procedimental. Abans, però, cal fer un munt de matisos i despullar la influència folklòrica alhora d’estandarditzar la pròpia cultura.

La submissió que els models racionals de l’individualisme liberal han infringit a la societat, els processos d’urbanisme atroç i industrialització irrefrenable, han acabat per atomitzar les nostres cultures en un conjunt d’especialitats inconnexes i desmembrades. Els elements que ençà conformaven, intricats en un tot unificat, els patrons culturals i històrics dels nostres pobles, s’han atomitzat amb el requeriment dels models industrials. (Polanyi, K., et al. 1957). D’aquesta manera, tota intenció tradicionalista en el nostre present, queda en la més absurda desmembració de la pròpia idea.- No resulta tradicional fer un bureo recreat per trenta experts a una plaça urbana en motiu de l’aniversari d’un grup de danses i patrocinat per l’ajuntament -. Abans de la “Gran Transformació” (Polanyi, K.), la música i la indumentària anaven lligades als ritus estacionals, que venien moguts per cerimònies agràries que mobilitzaven a tota la població i implicaven models econòmics, socials, polítics, ideològics, parentals... tot era un conjunt indivisible d’elements que conformava el que ara diem tradició, una gestalt ben cosida i indiferenciada.
És per això que som del parer que la cultura tradicional pròpiament dita és un model que, com a tal, desaparegué amb l’avanç de la industrialització i el món urbà. La qual cosa al País Valencià fou ben bé tardana en relació a d’altres pobles europeus, ja que no fou fins als anys vint del segle XX quan la industrialització comença a guanyar presència. (Ariño, A., 1989, Pròleg a Torrent, V.) El que podem trobar, doncs, a l’actualitat, només són intencions que s’alimenten d’arrels d’un temps passat, en un nou model atomitzat, una reinterpretació urbana de la tradició, elaborada intencionadament per especialistes, altament institucionalitzada i escolaritzada, un sistema fruit d’un anhels pretèrits que corre, des de l’aparició dels folkloristes, el constant perill de la museualització, del cànon funest que hem heretat del romanticisme, de l’estancament en fronteres simbòliques de disciplines etiquetades, i en essencialismes letals que converteixen en pretèrit tot intent de vida cultural. De tot açò, reneguem per complet.

Per a nosaltres la cultura és un concepte semiòtic (Geertz, C., 2000), un conjunt d’elements simbòlics, un conjunt de trames de significació que el propi home ha creat i en les que es veu immers (Weber, M., 1920), que és desenvolupa a través del procés d’interacció social. Però la pròpia definició amaga una paradoxa, a pesar de la seva idoneïtat, la cultura no es pot definir més que a través d’un artificiós tall transversal en mig d’eixe procés històric imparable. La cultura és una manifestació de la vida social, un procés, i aquesta només la podem aprehendre amb pesar de la seva artificialitat, de la seva cosificació.
Així, el que definim nosaltres quan parlem de la cultura és un conjunt de símbols barrejats de manera idiosincràtica que, necessàriament, caduquen en el mateix moment de definir la pròpia cultura, car no se dóna la perdurabilitat immutable. Cap societat, cap cultura, es pot donar per suposada, com si estigués configurada per una essència interna o un pla magistral (Wolf, E., 1984). No, no hi ha cap essència impertorbable, res ens defineix eternament com a poble, els conceptes són caducs per necessitat doncs el món en el que ens desenvolupem canvia així com ho fem nosaltres per tal d’adaptar-nos i sobreviure. No som elements aïllats en un laboratori, som pobles en interacció amb altres pobles, societats que beuen d’un context natural, que fluctuen, que es desgasten, que es consumeixen a través d’un temps que corre i no espera.
Partint d’aquest model semiòtic i procedimental, prenem com a bona, però incompleta la definició de cultura tradicional que la defineix com al conjunt d’expressions materials i immaterials produïdes per la societat rural de l’Occident europeu en el període que compren des de l’Edat Mitja fins el segle XX. (Díaz, 1992. Carril; Espina, 2001). Així però, nosaltres no limitaríem la definició al conjunt d’expressions i productes de la societat, aquest és el greu error que condemna la cultura tradicional al passat irrecuperable més enllà de les recopilacions folklòriques. Al nostre parer, i posem gran accent en aquest punt, la cultura també implica processos, formes, mètodes, una vessant procedimental. (Montesó, J., 2009) - No som sols el que ens conforma i el que produïm, també com produïm forma part integra del que som. - El procediment no es pot aprehendre, s’aprèn, i s’aprèn i es transmet a través de la interacció, de l’hàbit de fer-ho. Són les formes tradicionals, els procediments alhora d’elaborar certs productes els que encara podem trobar vius en el nostre present i formant part de la nostra identitat. No podem parlar de cultura tradicional en el sentit ampli del terme, però si d’herències procedimentals, fruit del període comprés en el que s’anomenà Tradició, que han perdurat en el nostre quefer quotidià.

Llavors, partint d’aquesta idea de cultura, trobem que la identitat dels pobles és un constructe social fruit de la negociació entre els agents formants, agents portadors d’un determinat saber cultural, agents que comparteixen simbologia i història, i per tant procediments d’acció social. Existeixen uns marcadors identitaris que ens permeten reconèixer-nos com a part d’un grup ètnic determinat, un conjunt de manifestacions que ens conformen com a grup diferenciat de la resta i unit sota uns definits trets simbòlics. Aquests marcadors identitaris són fruit d’unes negociacions socials, negociacions que es conformen en la base del nostre sistema cultural, és a dir, que parteixen de les formes simbòliques que pel nostre saber fer hem adquirit i seleccionat. Escollim en funció de la nostra experiència com a poble, de la nostra història, del nostre saber fer. Eixe saber fer, eixe estil d’acció, ve promulgat pels hàbits adquirits en la nostra interacció històrica amb l’entorn, són els procediments que han calat al llarg de la història els que determinaran la manera de negociar i d’escollir quins marcadors ens defineixen ara, davant les contínues fluctuacions de l’entorn.
Per tant, en cap cas podem definir estos marcadors com a elements permanents i inalterables fruit d’una essència interna. Els marcadors són negociables (Stallaert,C., 2004), no venen assignats a priori per efecte d’un ser superior o una condició sagramental, no són substància. Tota la ritualització o mistificació que es puga donar al respecte d’aitals marcadors són posteriors a la seva aparició, la intenció és legitimitzar una identitat a través del valor espiritual (Cohen, A., 1979; Stallaert, C., 2004). La mistificació pretén legitimitzar una elecció interessada dels marcadors d’un poble a mercè d’unes determinades èlits que asseguren així l’immobilisme social.
Per a nosaltres, els marcadors identitaris, deurien ser fruit del continu acord i negoci social, del diàleg institucional, de la constant reconstrucció de la pròpia configuració identitària, (contínuament en construcció, deconstrucció i reconstrucció). Som nosaltres, els ciutadans, els que a través dels diferents canals de comunicació social, configurem el dia a dia del nostre poble i ens assignem i reassignem, usem i desusem, característiques que ens diferencien dels altres pobles i ens fan obtenir una percepció de cohesió i diferència vers els altres. Marcadors identitaris, emfatitzem, creats i recreats en el diàleg social, no una essència immutable i permanent com pretenien assignar-nos les polítiques modernistes a través del treball dels folkloristes.

Aquests canvis, aquestes negociacions de la identitat, venen donades a través de les tensions internes que la pròpia societat sofreix (lluita de classes, crisis econòmiques, migracions, usos de poder i altres estratègies polítiques) i pel diàleg contextual amb el sistema global en el que la nostra cultura es veu immersa a diferents nivells (Sistema de Mercat, Unió Europea, xarxa digital). Les fluctuacions socials i ambientals alteren les nostres percepcions de l’entorn i, amb ell, canvia també nostra pròpia, són mecanismes d’ajustament al medi, una retroalimentació que ens permet sobreviure com a sistema en mig d’un gran macrosistema.
La nostra intenció de treball intenta abolir, des de la música, la idea essencialista que impedeix la fluida adaptació de la nostra cultura al medi en el que ens desenvolupem. Actualment veiem com la societat valenciana, en la música, tendeix a adaptar-se al medi desusant la pròpia cultura, el motiu, la falta d’usos socials contemporanis de la mateixa. El motiu el troben en la rèmora que l’essencialisme cultural li ha imprès al que podríem anomenar música tradicional valenciana.
La contínua negociació que redefineix la nostra identitat i que permet la nostra adaptació i supervivència com a poble, la trobem abruptament frenada quan algú anomena i estandarditza algun dels marcadors que usem per a definir-nos. Quan algun poder atura el conjunt de negociacions en virtut d’un acord establert com a perenne i inalterable, el curs del diàleg social s’atura, es trenca, i l’element atès resta convertit en imposada essència, en substància definitòria. ­- Quan a la manera de tocar la jota a la comarca de l’Alt Palància se l’enregistra i tipifica com a “Jota d’Altura”, el folklorista, acaba d’estancar-la en un patró artificiós i sincrònic. La nominació, l’estandardització, tanca aquesta manera de tocar la jota dintre d’una idea essencial que, de manera política (ideologia del poder), s’incorporarà a la nostra forma d’entendre les jotes de l’Alt Palància. Fent ús d’elements legitimadors es converteix el nou estàndard en un element pseudomístic, sagrat i anacrònic, que converteix eixa “Jota d’Altura” en paradigma de l’estil de jota de l’Alt Palància i qualsevol intent de modificació serà vist com una mena de delicte moral, qualsevol futura negociació de la seva adjunta substància serà apercebuda com un sacrilegi a l’essència musical de l’Alt Palància i, per tant, tatxada d’irresponsabilitat social.- “Quants habitants de l’Alt Palància han seguit tocant la jota aliens a l’estandardització acadèmica dels folkloristes de la ciutat i han estat acusats pels experts urbanites de no conèixer ni la seva pròpia música. Desvergonyits!”

Aquest procés d’alienació de la pròpia veu, aquesta folklorització de la tradició, és el fons d’una de les més terribles paradoxes que han fet trontollar la tradició en moltes cultures, especialment a la nostra, degut a la manca de rigor científic i inexistent positivisme en l’afany recopilador dels nostres representats folkloristes.
L’interès conservador i particularista de la renaixença valenciana, vingué acompanyat d’un valencianisme polític ansiós de configurar una identitat nacional. A partir dels estudis folklòrics, es generà una identitat basada en uns cànons i uns patrons que fossin inalterables davant la pressió insistent dispensada per les èlits centralistes i unificadores. Els folkloristes, acotant una sèrie de paràmetres culturals que els tipificaren com a element essencial de la nostra cultura, serviren, inevitablement, de creditor filosòfic dels interessos ideològics dels polítics valencians d’aleshores. Aquells trets que acordaren immutables per temor a perdre’ls, amb la intenció de preservar artificialment la nostra identitat a base de diferència, de particularisme, possibilitaren, pot ser, sobreviure a l’aculturació. Ara, però, en un estat de dret, s’han convertit en grillons per a l’actual poble valencià. Aquells estàndards essencialistes, fills del nacionalisme romàntic, contraris a cap idea evolucionista, són els que ens impedeixen ara avançar i adaptar-nos a les noves circumstàncies. Ara ens veiem empentats a acceptar que som el que el folklorisme digué que érem, a risc de perdre la nostra identitat si gosem abandonar eixos paràmetres. Aquella salvació, o intent de conservació, ara ens condemna a l’estancament i a la pèrdua de referència en el nou context social.
Discrepem plenament, doncs, d’aquest ús immobilista del folklorisme, no sense entendre i respectar la utilitat i la intenció conjuntural, sempre que es puga mantenir al marge de cap ideologia, la qual cosa dubtem. Per això, seguint les idees de Butler, 1993, i Friedman, 2003, advertim una idea que ens il·lustra en aquest pas: “la única realitat personal que podem obtenir consisteix en actes, en conductes precises. - En aquest cas les negociacions constants que la societat duu a terme per redefinir els seus marcadors identitaris.- Les categories definitòries, els cànons, són, doncs, categories polítiques imposades exteriorment, “és el poder el qui crea la identitat”, un intent d’essencialitzar, d’homogeneïtzar, d’integrar, de sotmetre al domini d’una èlit que pretén preponderar. Parlar d’identitat és parlar de poder i autoritat. Nosaltres preferim un model basat en la negociació contínua i popular, en actes interactius d’un conjunt social que comparteix un codi simbòlic hereu d’una història, un cúmul de sabers procedimentals acumulats en una memòria (col·lectiva) que es transmet de generació en generació, (Abélès, M., 1997) i que defineix la manera en que ens mostrem al món, que interactuem amb el context.
Tota estandardització, respon, per a nosaltres, a un criteri ideològic amb intencions particularistes, i aquesta folklorització de la tradició atura el curs evolutiu de la manifestació cultural, i ofega la pròpia tradició. Quan a la tradició se li imposa un cànon, la tradició mor i se converteix en un altra cosa. (Dacosta, A., 2008). La folklorització de la tradició és un testimoni intencionadament silenciós de la mort de la tradició per part del poder, quan no, pot ser, responsable directa de la mateixa.

Per a nosaltres, ser valencians, no passa per cenyir-se a un estereotip, a un model ètnic apriorístic i dissenyat per la burocràcia política del moment. Per a nosaltres, les cultures s’han de veure des d’eixe procés de negociació de significants, una negociació que s’ha de reprendre d’immediat, especialment a nivell de patrimoni cultural. Cal reencetar la negociació per tal de no desaparèixer per manca de referència amb el nostre entorn, un medi canviant i en constant alteració al que ens obrim amb patrons estàtics i antiquats, pot ser és aquest el motiu pel que la societat valenciana està abandonant els propis elements culturals alhora d’interaccionar amb el món, perquè ja no li troben utilitat. Per això, per tal de reprendre eixos canals de comunicació i negociació que actualitzen els nostre marcadors, cal analitzar els paràmetres d’acció als que cal accedir.

Denotem un diàleg a dues bandes complementàries, i necessàries, per tal d’entendre la realitat social a la que ens enfrontem. Així com dèiem que les cultures no són indistintes al seu passat, als sabers acumulats en la seva existència com a poble, coneixements que articulen els processos de negociació interna dirigint el tipus d’elecció que farem com a ens social, tampoc aquestes són entitats independents del seu entorn, del seu context social. Les cultures no estan aïllades del seu context, viuen i se conformen d’una constant dialèctica amb el sistema global en el que existeixen. Hi ha un flux comunicatiu constant d’entrada i sortida d’elements culturals del sistema global al local, i viceversa. El que esdevé a casa nostra, allò que podem veure des de casa nostra, no resulta indistint respecte del que passa a la casa del veí. Les dinàmiques externes (fluctuacions econòmiques, guerres estatals, catàstrofes naturals...) ens afecten directament a nosaltres com a poble a tots els nivells socioculturals, són imputs que irremeiablement bombardegen la nostra percepció i provoquen canvis en nosaltres que deuen assimilar-se, ser negociats, a través dels nostres sabers procedimentals.
Quan enfoquem la nostra cultura, i amb ella la nostra tradició procedimental, defenem un estudi diacrònic de la comunitat local i, necessàriament, un estudi alhora circumstancial del sistema global. “Cal situar el subjecte antropològic entre allò local i allò global” (Wolf, E., 1982). Són una entitat en constant interacció, interna i externa, i en aquest procés de diàleg social anem configurant quins seran els elements que ens defineixen, i eixe saber històrico-procedimental, a través del qual escollim quina serà la millor manera de respondre al món, és el que permet l’articulació entre cultura tradicional (procediments històrics) y identitat contemporània (marcadors identitaris).

- No podem entendre la música d’arrel tradicional si ignorem el curs i les variacions que la seguidilla ha mantingut en la nostra cultura al llarg dels tres segles precedents, i tampoc la podrem entendre ara lluny de les influències del context sociocultural en la que es desenvolupa (nova tecnologia, noves eines, noves concepcions de la música, etc.). Fins i tot Hey Jude dels Beatles pot tenir molt a dir en com reinterpretem, en com negociem ací i ara, les seguidilles arromangaes d’avui dia.-


Aquesta manera d’entendre l’estudi cultural ve reflectit en el treball musical que presentem. Musicabulari respon completament a aquestes intencions i pretén donar un exemple viu de com la cultura tradicional pot aparèixer integrada en la visió contemporània, sempre que aconseguim fugir dels cànons folkloristes-essencialistes que enclaustraren els sabers tradicionals en tipologies estanques i pesades, sempre que arribem a obrir els marcadors identitaris a la negociació present dels seus significants. Cal tornar a fer una lectura nova de la història del nostre poble, una lectura lluny de la intenció essencialista i la ideologia conservadora, una lectura que passe per alt els moments d’estandardització que l’han aturat durant tant de temps. Aquesta nova lectura cultural, aquest nou treball hermenèutic, aquesta nova negociació de significants culturals, ha de culminar amb una obertura als models globals que contextualitzen i configuren al nostre poble, acceptar la interconnexió entre pobles, el diàleg cultural i ètnic que deixa enrere els límits estatals i les fronteres polítiques que pretenen tancar i aferrar la nostra cultura a les visions estàtiques.
És així com podrem reprendre el treball tradicional, mantenint les eines i els procediments històrics, les formes d’acció tradicional que la nostra experiència com a poble ens ha dotat, i obrint-les al mercat mundial, al món de sistemes, a la xarxa d’informació que conflueix per tot arreu i configura el nou paisatge mundial. Tornem a encetar la negociació, reconstruïm les nostres estructures, refem el nostre poble...

...discutim què som ara, però que ningú gose reglar qui serem demà.


Metodologia:

Tot aquest projecte antropològic hagués quedat en meres propostes teòriques sinó hagués vingut acompanyat d’una epistemologia que ajudés a plasmar i realitzar la nostra proposta. Aquesta metodologia la portem aplicada al camp musical, vessant que ens congrega en aquest treball (No descartem, però, que siga una eina útil per abordar qualsevol àmbit de la producció cultural). Alhora d’estudiar els elements propis de la cultura tradicional, ens hem centrat en la música no sense partir de la premissa de que, en la tradició, les manifestacions aïllades no tenien cabuda. És sols en aquesta nova visió industrial i urbana en la que ens veiem abocats a la desmembració i l’abordatge parcial de les nostres arrels. El temps, però, l’esforç i la capacitat experimental, les intencions i la realitat social, ens limiten al treball musical, a pesar d’això, mirem en tot moment de mantenir una visió màximament holística en l’assumpte que ens pertoca.

Al aplicar-nos de manera pràctica en el treball de la cultura, en aquest cas concretant en l’aspecte musical, ens veiem en l’obligació ètica d’expressar les corrents d’estudi en les que ens hem basat per tal d’analitzar i treballar el concepte cultural de manera que resulte accessible per aquell que pretenga dur a terme el mateix ofici.
És necessari fer esmena a una sèrie d’autors que promouen el nostre estudi de camp i les nostres epistemologies de treball, però els mencionarem a grans trets i sense profunditzar en els aspectes més filosòfics dels seus estudis donat que no és el propòsit d’aquest article. Apuntarem de manera inicial que el nostre mètode beu força del treball hermenèutic. D’aquesta manera remetem als interessats a consultar els estudis de Dilthey i posteriorment a les aplicacions culturals de Gadamer (en San Martín, M., 2005) des d’on nosaltres mirem d’interpretar les cultures, o els aspectes culturals, com si de textos es tractaren.
Així però remarquem, dintre de la figuració hermenèutica, els matisos que Habermas advertí a Gadamer (Zu Gadamers “Wahrheit und Methode”, 1971) quan incidí en que l’apropiació d’un sentit és més que l’apropiació lingüística o de contextos lingüístics, és més que pura retòrica, implica un coneixement social que segueixi el model de l’experiència estètica. Dit d’una altra manera, per llegir les cultures no es prou conèixer el text, cal conèixer igualment el context que les aprehèn. Per a nosaltres aquest punt resulta crucial.
Obrim d’aquesta manera la porta a l’estudi fenomenològic de la cultura, en ell veiem com la realitat que es fa present a la cultura és una realitat no sols interpretada sinó, inevitablement, també valorada i estimada, per això de la nostra contínua necessitat de justificar tant filosòfica com metodològicament el nostre treball. Deixem així oberta la porta a autors com Ortega, Husserl o Heidegger sobre els que no entrarem en aquesta aplicació metodològica però dels que si donarem mostra aplicada.
Per exemplificar el nostre procediment metodològic exposarem un motiu de treball en el que podria ser una jota i fandango genèrics:

En primer lloc el treball s’origina fent una selecció de motius, músiques, a analitzar, entre ells la Jota i fandango. Un cop determinat l’objecte ens endinsem a la recerca i al treball de camp. Al camp hem ampliat el mètode de recopilació al respecte de l’ús que tenien els folkloristes, i per suposat hem variat la intenció. La nostra tasca no consistia en replegar material etnogràfic ad hoc, per a això ja tenim la fonoteca de materials i els extensos treballs folklòrics. Al camp, la nostra pretensió rondava per captar formes d’interpretació musical. No ens interessaven tant les diverses versions de jotes i fandangos que apareixen en determinades comarques sinó les tècniques, les maneres i estils d’interpretar les diferents peces musicals en diverses zones geogràfiques del territori. Dit d’una altra manera, més que interessar-nos el què, nosaltres posàrem l’accent al com. - No ens interessava tant la diferència melòdica entre la jota i fandango de Vistabella i la de les Useres sinó com viuen i interpreten la jota a l’Alcalatén i als Ports -. Per a nosaltres la clau de la integració de la cultura tradicional amb la identitat contemporània descansa en la represa de la part procedimental d’aquella cultura. Recuperar com desenvolupaven els processos culturals ens resulta més apropiat que recopilar els propis productes donat que els processos per definició han de mantenir-se vius, no se poden aprehendre a risc de perdre’ls en l’abstracció. Els procediments dels que parlem serien un concepte semblant al habitus de Pierre Bourdieu. Un conjunt d’esquemes generatius a partir dels quals els subjectes perceben el món i actuen en ell, esquemes que són socialment estructurats, conformats al llarg de la història de cada subjecte i que suposen la interiorització de l’estructura social alhora que són estructurants per tal de conformar els pensaments, percepcions i accions de la gent.

Un cop recopilada la informació necessària, no sense serioses dificultats, i adquirides les formes d’interpretació, el treball al camp donà pas al treball d’estudi, espai on arranca el procés de manufactura i artesania. El primer pas que duem a terme, un cop escollida la família musical donada, és la deconstrucció dels elements constituents que conformen la peça (Derrida, J., 1979). Al analitzar metòdicament una jota trobem melodies i trobem ritmes (la retòrica), però si l’anàlisi va una mica més enllà (l’estètica) no ens resultarà difícil albirar formes de tocar, estils d’interpretació, no resultarà complicat topar-se amb modes i tendències, amb valors i creences d’un moment determinat. – Un ancià de la Plana mai cantaria una lletra que li semblés pecaminosa, lletra que pot ser cent anys abans gosava de molta normalitat, siga el cas de la misogínia, o la llengua durant el franquisme.-
Al analitzar hermenèuticament la jota podem arribar a trobar, doncs, tot un sistema sociocultural adjunt, amb ideologies, amb intencions. Si tenim sort, podrem albirar en ella el pas del temps, de centenars d’anys passant pel boca a boca i acumulant elements tendenciosos fruit de les incomptables negociacions que han anat alterant, canviant, adaptant la peça al seu determinat moment. Una peça musical és un tot, és un cúmul de sensacions místicament adherides a unes estructures musicals bàsiques. Ara bé, tot açò es produeix fins el moment en el que la peça es folkloritza, es desmistifica i queda abstreta del seu curs temporal, i museualitzada en un paper que passa del blanc al groc en escassos anys d’ostracisme. No de manera casual, el moment de folklorització queda imprès en la peça musical de manera descarada, els valors morals, la ideologia del folklorista, com també la de l’intèrpret, impregnen l’enregistrament i, si aquesta peça no torna a ser renegociada, quedarà estanca en un pou de records perdent tota relació amb la contemporaneïtat, i quedarà deslligada del present del poble sotmès a un patró ideològic cada cop més ranci.
Quan topem amb aquesta interrupció és el moment a partir del qual cal que tornem a negociar el que definirà, en el present, que és per a nosaltres una jota, ací i ara. El que fem doncs és entrevistar-nos amb diferents agents personals de la comunitat, experts i legos sobre el tema. Davant aquestes persones interpretem una jota i anem eliminant o modificant elements i estructures i anotant les diferents lectures que ells fan al respecte, en el moment que la jota deixa de ser identificada com a tal per l’auditori, eixa línia de treball queda anul·lada i s’inicia una altra.
De manera directa el que estem fent és analitzar, i alhora negociar, que és a la pràctica una jota, i que no, per a una representació de valencians d’avui dia. Obtenim així nous criteris per a poder reelaborar una jota partint del que la gent del segle XXI identifica com a una jota. Ens marquem alhora límits de variació quan trobem que l’auditori perd tota referència de la jota. Advertim els marcadors identitaris actuals per al que hom diu que és una jota.
Identificats doncs, els nous criteris per a laborar, les estructures elementals que continuen definint a dia d’avui una jota, tenim “via lliure” per a reconstruir eixa peça musical. En la nostra creació, els oients continuaran reconeixent en ella una jota, sempre que no alterem eixes estructures elementals renegociades. Comença aleshores el procés de producció artística. Aquest moment és important en quant a que es posen a la pràctica tots els models als que fèiem referència a la part filosòfica del projecte (remetem a l’article Cultura tradicional i la identitat contemporània Anthropolis. Butlletí del Centre d’Estudis Tradicionals ACAF, nº 1, 2009.).
Al construir sobre les bases del que la tradició, el curs de negociacions socials, ens ha legat com a una jota, estem trenant la part històrica del nostre poble, la local, amb les noves concepcions del món contemporani, la part global. Ens topem així amb el subjecte antropològic de Wolf. Un subjecte que articula la dialèctica entre el nostre passat i el nostre present, entre el micro i el macrosistema, entre la manera de tocar la jota a les comarques del nord i les noves influències, inevitables en aquest nou sistema social, del pop, el rock o el jazz de Nova Orleans.


El resultat de tot aquest projecte antropològic és Musicabulari, un producte musical que, a més de distreure i fer gaudir, pretén oferir una nova manera d’entendre la música tradicional d’un poble, en aquest cas del valencià. Escoltant-lo podreu gaudir o no de la nostra música, llegint el text i escoltant les lletres podreu estar d’acord o no amb el nostre missatge i la nostra intenció. El que esperem, si més no, és que davant d’aquest projecte ningú quede indistint i que es senta abocat a replantejar-se la seva manera d’entendre la tradició. El que pretenem, i creiem que ja hem aconseguit en aquest moment donat que has llegit les nostres paraules, és renegociar amb tu el que és la tradició i els elements que la conformen.

Ara parles tu...

Bibliografia:


- Abélès, M., La Antropología política: nuevos objetos, nuevos objetivos. Revista Internacional de Ciencias Sociales. Nº153, septembre de 1997.
- Ariño, A., Pròleg de 1989 a Torrent, V., La Música Popular, Ed. Alfons el Magnànim, Institució Valenciana d’Estudis I Investigació, València, 1990.
- Cohen, A., El análisis del simbolismo en las relaciones. Antropología Política, nº12. Comp. J.R. Llobera, Ed. Anagrama, 1979.
- Cook, S. The obsolete “antu-market” mentality: a critique of the substantive approach to economic anthropology. American antiquity 68 (323-345). 1966.
- Dacosta, A., Musealizar la tradición. Reflexiones sobre la representación pública del pasado. Revista de Antropología Experimental. Nº8, 2008., texto 8: 97-106. Universidad de Jaén.
- Díaz, J. La memoria permanente. Reflexiones sobre la tradición. Salamanca: Ámbito, 1992.
- Derrida, J., L’écriture et la différence, Point, 1979.
- Friedman, J., Los liberales de la Champagne y las nuevas clases peligrosas: reconfiguraciones de clase, identidad y producción cultural. Culturas en contacto. Encuentros y desencuentros. coord., García, J. L., Barañano, A., Ministerio de educación, cultura y deporte, 2003.
- Geertz, Clifford. La interpretación de las culturas. Ed. Gelisa, Barcelona, 2000.
- Habermas, J., Zu Gadamers “Wahrheit und Methode”, en Hermeneutik und Ideologiekritik, 1971.
- Montesó, J., Cultura tradicional i la Identitat contemporània. Anthropolis. Butlletí del Centre d’Estudis Tradicionals ACAF, nº 1, 2009.
- Polanyi, K., Arensberg, C.W., Pearson, H.W., El sistema económico como sistema institucionalizado. Free press. Nova York. 1957.
- San Martín Sala. J., Antropología Filosófica. UNED. Madrid, 2005.
- Stallaert, C., Estrategias flamencas para Bruselas: ¿Una batalla perdida?, Perpetuum mobile. Entre la balcanización y la aldea global, Anthropos, Barcelona, 2004.
- Weber, M.,Economía y Sociedad , Fondo de Cultura Económica. (FCE. Colombia), 1997.
- Wolf. E., Europa y la gente sin historia. Fondo de Cultura Económica, México, 2005.
- Wolf. E., Cultura, Panacea o problema? American antiquity 49. 393-400. 1984.